Avui sóc una mica més Quebequois

Divendres vaig quedar-me a la Universitat fins tard, més que res per no haver de tornar a durant el cap de setmana. I estava esperant els bus que em portés cap a casa quan va irrompre en l'escena un soroll de rosseig. Em giro i veig la següent escena, aquest bitxo que surt de la paperera del costat de la parada.

Després he sabut que hi ha mapatxes (racoons) al voltant de la universitat. Per fi em sento una mica més Quebequois.

Guerres d'Aigua

Acabo de llegir una notícia insòlita: una família de Tarragona ofereix tota l'aigua que li cal a Barcelona de franc. Més enllà de la intervenció terrenal del solidari Sr. Boronat, a qui agraïm la generositat, sorprèn que aquesta notícia arribi alhora que l'anunci del Govern de la Generalitat aprovant un pla d'inversions de 32 milions d'euros en infraestructures d'aigua. Ambdues notícies publicades a la Vanguardia.

Fer notar dues coses.

Constatar que després de sentir tant d'odi entre comunitats respecte del tema de l'aigua, es bo par l'ànima sentir que hi ha gent encara solidària i de bona fe. Crec que era important llegir quelcom d'humanitzant en aquest àmbit.

L'altre comentari és relatiu a la nostra classe política. Em resulta incomprensible que el govern estigui regit per un conjunt de brètols, capaços només d'aconseguir un monumental desgavell mediàtic amb actuacions al marge de qualsevol sentit comú i de la moral elemental. Crec que amb la informació recollida, ningú a aquestes alçades pot suggerir de manera seriosa el trasvassament del Segre al Llobregat com a solució addicional per la sequera. Primer que estem parlant del curs alt del riu, on el cabal és ja molt mins. Segon i més important, si la motivació principal del trasvasament és garantir l'aigua pel consum humà a l'àrea metropolitana de Barcelona, aquest trasvassament no té cap sentit. Algú s'ha aturat a pensar quantes empreses s'abasteixen del cabal de Llobregat abans d'arribar a Barcelona? Quina percentual d'aigua arribarà a Barcelona? Hi ha cap informe tècnic que avali la viabilitat del trasvassament? Finalment, crec que també mereix especial esment el fet que aquesta decisió hagi estat presa sense tenir-ne competències i el que és més rellevant, sense consultar-ho amb el consell comarcal de la Cerdanya. O potser es pensen que aquesta aigua no té cap ús allà on és? En conclusió, senyors del govern i en especial Sr Conseller, no sé si la actuació en conjunt es podia fer pitjor.

Crec que diu molt de vostés, alhora que les solucions de bomber de portar l'aigua amb vaixell des de Marsella o des d'Almeria. Quant de sentit comú cal per entendre que cal una solució urgent, previsora, efectiva i de consens? I creguin-me que si han de gastar 32 milions d'Euros en infraestructures, espero que ho facin tenint un pla per fer-ho eficient i efectiu. Estarem a l'aguait.

Usucapió

Tinc la fortuna de comptar amb amics hebreus, que han sabut d'alguna manera donar-me perspectiva sobre la singular realitat d'aquest poble. Sobre aquest tema, vaig llegir un article publicat per la Pilar Rahola la setmana passada. Concordo amb la seva visió, però sense voler obrir un debat, crec que seria necessari afegir algunes puntualitzacions. En particular m'agradaria clarificar algunes coses, no ja sobre el poble hebreu, sino sobre l'Estat d'Israel, que per mi són dues coses diferents. Crec important fer aquesta distinció.

És innegable que l'Estat d'Israel existeix, i no té gaire sentit a aquestes alçades de la partida plantejar-se quelcom de diferent. Ja no es pot pensar que fa un segle allà no hi havia quasi cap jueu i que la immigració massiva va canviar el territori. Ara hi ha un Estat potent, més o menys occidental, de segur desenvolupat i més o menys democràtic. I faig aquestes matisacions perquè en comparació als països veïns les diferències es fan força paleses. El perquè d'aquestes diferències és motiu de discussió, però crec que és en part important per mèrit propi, malgrat els amics internacionals que hagin pogut tenir.

Crec que si no es pot demanar als castellans residents a Euskadi que se'n tornin a Castella, tampoc no es pot demanar als israelis que tornin als seus països d'origen. Ara bé, també cal afegir que Israel ignora deliberadament quelcom que se'n diu usucapió. No es pot, 2000 anys més tard anar a reclamar quelcom que creieu fou vostre i que d'altra gent ha mantingut en bona fe desde llavors. I si es fa, es té la obligació moral d'arribar a un acord amb els actuals habitants. El que no val és arribar en base a un dret dubtós, imposar-los la seva presència en base a una distinció ètnica, arrogar-se amb el dret de tenir més i millor i després segregar l'altra part de la població.

Hi ha un argument a fer sobre la moral de distinció entre "ells i nosaltres" practicada per ambdós grups. No que sigui cap novetat, bon exemple és el fet que ningú no compta els morts dels iraquians, però tothom sap que hi ha hagut 4000 morts de soldats dels EUA en aquest darrer conflicte. Però tornant a l'argument anterior, malgrat llurs mèrits sorprèn la vilesa amb que actua l'Estat. Es poden buscar excuses, però no trobo cap moral que ho justifiqui.

I acabo fent una puntualització. L'Estat d'Israel es pot preguntar perquè hi ha un grup d'intel.lectuals que es porten les mans al cap cada vegada que emprèn una acció militar contra els palestins. Certament que aquests no ho fan gens fàcil que ells visquin en pau, però s'han parat a pensar els altres que aquests són ciutadans d'un país a on no tenen cap mena de dret ni d'oportunitat, que viuen en constant violència i vexació, i que part de la bonança que viuen els israelites es deguda a tot el que els han pres sense veu ni vot? Si fins i tot l'existència de l'Estat d'Israel es fa decidir sense tenir-los en compte. Potser no són de la seva ètnia, però molts creiem que l'Estat que els està progressivament ocupant sense cap mena de dret té responsabilitat envers ells. En definitiva, aquest són els qui de bon començament i de bona fe habitaven aquelles terres durant els darrers 2000 anys. I com a mínim tenen els mateixos drets que els que ara vencen per força, però sense convèncer.

Crec en la harmonia entre els pobles, però també crec que com a qualsevol conflicte la solució ha de passar pel diàleg. Un a diàleg que ara com ara no és cap garantia fins que ambdues parts no vulguin fer-ho amb voluntat d'acord i reconeixement mutu. I molt em temo que per això caldrà encara paciència bíblica.

A títol introductori

Vaig començar aquest blog fa un parell d'anys amb la consciència de tenir quelcom a dir. El fet es que durant els darrers dos anys no he dit gran cosa, però com passa amb la majoria dels mortals, sovint he estat més embolicat a sobreviure que a viure. I com sabeu els que ho sabeu, en aquests espais no hi ha per gaires luxes. Tanmateix, espero que aquest intent per remetre'l en moviment no sigui quelcom d'episòdic.

Visito la blogosfera sovint, primer perquè hi tinc amics que escriuen de manera més o menys assidua i amb més o menys profunditat i/o coneixement de causa. Segon perquè com qui no vol la cosa quan estic a la feina i ja comencem a sentir la sobredosi de realitat propera, passem instintivament a visitar algunes altres de més llunyanes per una estona o senzillament a visitar les opinions de qualsevol ésser intel.ligent (o no tant) que hagi tingut les ganes i la força de posar-les per escrit. En definitiva el que vull dir és que valoro les opinions expressades en alguns blogs, com a mínim aquells que tenen arguments al darrera de les paraules.

A títol personal diré que no sóc ningú, però per més dades, aquest ningú es dedica a la recerca. La qual cosa no vol dir que sigui més intel.ligent que ningú, sino que em paguen quatre duros, treballo setmanes de 80 i 90 hores i malgrat intento mantenir els peus a terra, la deformació professional és sovint inevitable. Això vol dir que m'agrada pensar que encara tinc principis i que dec tenir alguna cosa d'ase més que de bèstia. Espero que aquest comentari no descoratgi el lector, doncs encara que de manera molt modesta, tinc fe que algú trobi les meves opinions no sé si interessants, però com a mínim solidàries amb el que molta d'altra gent pensa.

El blog, i ja acabo, m'agradaria fos un recull d'idees i opinions sobre coses, aquelles que se'ns acudeixen quan estem a l'autobus, al tren o a la dutxa. Poden ser opinions o comentaris sobre els events d'aquest món tronat que ens envolta o senzillament pot ser qualsevol cosa. En qualsevol cas, vol ser una expressió de connivència amb tots els que d'una o altra manera intentem conviure en aquest planeta.

El Innombrable

En el mundo abunda gente de toda calaña. Muchos de ellos buscan reconocimiento a la labor realizada. Sin embargo, hay algunos que se esfuerzan por obtener un sobresaliente no ya que social, sino personal, a base de amasar ingentes fortunas sin miedo, no que orgullo, a las consecuencias de sus acciones.

La España más intolerante cuenta con un ejemplar único de tal calaña. Aquel que sin el menor rubor ofrece dantesco espectáculo haciendo uso del embuste para embarcarnos en una empresa faltada de toda moral, pero que como toda empresa, está destinada a proporcionarle beneficios. Me refiero al mismo que tuvo el valor de afirmar que el problema de Al'Qaeda con España, empezó el año 711, con la invasión musulmana de la península. Una afirmación gratuita equiparable a relacionar a los Incas con la independencia de Kosovo. Aquel mismo que haciéndo uso de un inglés muy macarrónico pero todavía más desvergonzado, justifica la invasión de paises soberanos sin motivo real pero con la mayor convicción. Aquel que convirtió la invasión de un islote del Estrecho en acto digno de Epopeya. El mismo principal responsable de la resurrección enfatizada de las dos Españas en su España única y grande, reponsable del refuerzo anticatalano y de la negación de las opiniones diversas.

Ese mismo que goza de popularidad entre los más rancios de los rancios creedores de que la moral puede acuñarse según sopla el viento ha tenido el valor de afirmar que el resultado de su acción criminal es un Iraq que ¨está muy bien¨. Sin atisbo de duda y sin hacer la más mínima autocrítica. No dudo de que este indeseable lee las noticias y está enterado del dantesco espectáculo de descuartizamiento diario de civiles de todas las edades, que, efectivamente disfrutan de una democracia donde su pan de cada día tiene distintos sabores. El metálico de las balas y la metralla que esquivan y el amargo intenso de la muerte de aquellos que más quieren mientras su país se deshace en las cenizas del nuevo terrorismo fruto de una invasión no justificada sino por los intereses económicos de este nuevo Príncipe de la Chulería de la Edad Contemporánea. Qué suerte la de poder hablar en la distancia y desde el bienestar sobre un país ajeno, destruido social y humanamente. Ese mismo país que se ha convertido en la nueva meca fundacional del terrorismo más radical, por obra y gracia de el innombrable, donde la economía depende enteramente del exterior y donde la seguridad pertenece al mundo de las ideas y de los sueños irrealizables.

Le sugiero que si tan bien está el país, se compre una casita de veraneo con vistas al Tigris. Lleve a sus hijos y nietos a la escuela pública de Bagdad. Ah, y por favor, disponga de un terrenito para plantar una viña y destile caldos de vid para poder justificar el cederse a declarar sandeces ante cualquier situación que se le tercie. Porque al fin y al cabo, eso es quizás lo único para lo que le queda un ápice de autoridad.